Sense obstacles no hi ha llibertat.

Tan sols la imaginació, que és font d'enganys, ens pot fer creure que l'obstacle ens impedeix ser Iliures. Cadascú de nosaltres, en el seu fur intern, tendeix a considerar-se el centre del món. I quan deixa que la imaginació el domine, el seu jo s'infla de forma desorbitada. Quin límit pot haver en el meu interior per a considerar-me la més llesta, la millor, la més guapa? Què pot impedir que en la meua imaginació anul·le tots els rivals possibles?

Quan se suprimeix realment un obstacle, tot i que s'estiga cometent un crim real, es tracta d'una supressió imaginària, perquè únicament la imaginació pot creure que sense això que anomena "obstacles a la seua Ilibertat" es puga arribar a ser lliure. Com si el vaixell pogués existir sense mar ni sense vent. A Simone Weil li agradava citar en les seues classes de filosofia la frase de Kant: «La coloma lleugera, quan en el seu vol Iliure sent la resistència de l'aire que solca, podria imaginar-se que encara ho faria millor en el buit».

Only a touch away.

That was some time ago. Early autumn, as she recalls, a year in the later 1980s. There were personal computers then, of a lumbering kind. And printers: the paper for them came with the pages joined together at top and bottom, and had holes along the sides, in perforated strips that you had to tear off. No cellphones though, which was why Nell hadn’t been able to text or call Tig and ask him where he was, and also what had caused the blood?

How much waiting we used to do, she thinks. Waiting without knowing. So many blanks we couldn’t fill in, so many mysteries. So little information. Now it’s the first decade of the twenty- first century, space-time is denser, it’s crowded, you can barely move because the air is so packed with this and that. You can’t get away from people: they’re in touch, they’re touching, they’re only a touch away. Is that better, or worse?

Atwood, M. (2023) Old babes in the wood: Stories. New York: Doubleday.

Llops i caputxetes.

Aixeco la tapa del vàter per pixar i ho veig, la llepada de merda seca a la paret interior de la tassa.

«És molt bonic advocar per la igualtat de gènere al mercat laboral i no replantejar-se qui neteja el vàter a casa», deia una economista de qui Ilegia una entrevista I'altre dia a l'oficina en els meus matins de no fer res.

Passejo la mirada pel lavabo, però no com sempre, pensant: «Hauria de posar-hi quadrets bucòlics i inspiradors o tovalloletes grogues que fessin joc», sinó com ho feia la meva àvia, amb una mirada inquisitorial. M'adono de la quantitat de ronya que hi ha per tot arreu, de la crosta groguenca de la banyera, de les restes seques de dentífric a la pica. Penso quant de temps deu fer de l'última neteja a fons. Quan vam decidir que el nou replantejament econòmic deixava fora la Gladys, que a més de cuidar els nens ens donava un cop de mà amb la neteja, l'Horacio em va dir: «Ja me n'encarregaré jo, olvidate». Quan ho decidíem ho vaig veure, com en una il·luminació, com en una aparició mariana, em vaig veure a mi mateixa amb els guants de goma grocs, el Pato per desinfectar el vàter a la mà, ajupida a la tassa, pensant: «Net? Quins collons, net!». Em vaig veure arribant a aquest extrem, als límits de la pandemia, de l'ebola, del tifus, de l'escorbut. «Jo ho veig net, flaca», em diria ara mateix si s'aixequés, amb els cabells despentinats i els calçotets negres amagant una semierecció. Hi ha una lluita, aquí, no només contra els gèrmens. Ell es grataria el cul i em ficaria la mà al pit, amb els ulls encara clucs per la son, aliè a aquest camí cap a la igualtat que ell no ha hagut de transitar mai, amb guants de goma i un pot de Pato a la mà. I penso en tots aquells homes arribant a l'Everest, o al pol Nord, o a l'Antàrtida, o a la fama, quan el que realment és una fita és arribar aquí, en aquest lloc on el vàter es perd cap endins, la cova fosca on rau el perill, l'agonia, l'autèntica lluita de generes.