Tan sols la imaginació, que és font d'enganys, ens pot fer creure que l'obstacle ens impedeix ser Iliures. Cadascú de nosaltres, en el seu fur intern, tendeix a considerar-se el centre del món. I quan deixa que la imaginació el domine, el seu jo s'infla de forma desorbitada. Quin límit pot haver en el meu interior per a considerar-me la més llesta, la millor, la més guapa? Què pot impedir que en la meua imaginació anul·le tots els rivals possibles?
Quan se suprimeix realment un obstacle, tot i que s'estiga cometent un crim real, es tracta d'una supressió imaginària, perquè únicament la imaginació pot creure que sense això que anomena "obstacles a la seua Ilibertat" es puga arribar a ser lliure. Com si el vaixell pogués existir sense mar ni sense vent. A Simone Weil li agradava citar en les seues classes de filosofia la frase de Kant: «La coloma lleugera, quan en el seu vol Iliure sent la resistència de l'aire que solca, podria imaginar-se que encara ho faria millor en el buit».
