Aixeco la tapa del vàter per pixar i ho veig, la llepada de merda seca a la paret interior de la tassa.
«És molt bonic advocar per la igualtat de gènere al mercat laboral i no replantejar-se qui neteja el vàter a casa», deia una economista de qui Ilegia una entrevista I'altre dia a l'oficina en els meus matins de no fer res.
Passejo la mirada pel lavabo, però no com sempre, pensant: «Hauria de posar-hi quadrets bucòlics i inspiradors o tovalloletes grogues que fessin joc», sinó com ho feia la meva àvia, amb una mirada inquisitorial. M'adono de la quantitat de ronya que hi ha per tot arreu, de la crosta groguenca de la banyera, de les restes seques de dentífric a la pica. Penso quant de temps deu fer de l'última neteja a fons. Quan vam decidir que el nou replantejament econòmic deixava fora la Gladys, que a més de cuidar els nens ens donava un cop de mà amb la neteja, l'Horacio em va dir: «Ja me n'encarregaré jo, olvidate». Quan ho decidíem ho vaig veure, com en una il·luminació, com en una aparició mariana, em vaig veure a mi mateixa amb els guants de goma grocs, el Pato per desinfectar el vàter a la mà, ajupida a la tassa, pensant: «Net? Quins collons, net!». Em vaig veure arribant a aquest extrem, als límits de la pandemia, de l'ebola, del tifus, de l'escorbut. «Jo ho veig net, flaca», em diria ara mateix si s'aixequés, amb els cabells despentinats i els calçotets negres amagant una semierecció. Hi ha una lluita, aquí, no només contra els gèrmens. Ell es grataria el cul i em ficaria la mà al pit, amb els ulls encara clucs per la son, aliè a aquest camí cap a la igualtat que ell no ha hagut de transitar mai, amb guants de goma i un pot de Pato a la mà. I penso en tots aquells homes arribant a l'Everest, o al pol Nord, o a l'Antàrtida, o a la fama, quan el que realment és una fita és arribar aquí, en aquest lloc on el vàter es perd cap endins, la cova fosca on rau el perill, l'agonia, l'autèntica lluita de generes.
